SINDICALISME DE CLASSE I NACIONAL (1964-2014)

La història de Comissions Obreres forma part inseparable de la història de Catalunya. Ha estat així al llarg dels darrers cinquanta anys. Ho va ser a partir de l’existència de les primeres “comissions”, anomenades així, en minúscula, quan aquestes eren creades a l’empara d’un conflicte laboral concret a les seves empreses, per després desaparèixer com a forma organitzada de la reivindicació obrera. Però sobretot ho va ser més tard, quan les comissions es van coordinar per aconseguir una organització estable en diferents sectors econòmics i en territoris durant la dècada dels anys seixanta i setanta del passat segle XX. Llavors els seus membres eren perseguits i empresonats pel règim del general Franco per exercir llibertats i drets que aquella dictadura no reconeixia, com la llibertat d’expressió, el dret de reunió, la llibertat sindical, el dret de vaga.

Iniciada la transició a la democràcia a Espanya, a partir de la mort del dictador, el 20 de novembre del 1975, aquell moviment sociopolític de les Comissions es va transformar en una confederació sindical. En el cas de CCOO de Catalunya, es va definir com un sindicat general, de classe, entenent que la ciutadania catalana no concebia els drets socials i els drets nacionals com a parts escindides. I va continuar reclamant l’amnistia i la democràcia, la llibertat i l’Estatut d’autonomia. Des d’aquells anys, el nostre sindicalisme ha continuat sent un instrument útil per defensar les condicions de vida i de treball dels treballadors i treballadores. Com a col·lectiu social, com a classe treballadora.

CCOO ha estat protagonista destacat en l’exercici d’un dret fonamental reconegut per totes les constitucions democràtiques, així com per la Declaració de Filadèlfia (1944) de l’Organització Internacional del Treball i la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) de l’Organització de les Nacions Unides. CCOO també ha desenvolupat la seva funció política, reconeguda en la Constitució espanyola del 1978, com un pilar bàsic, juntament amb altres, de la consolidació de la democràcia i de les conquestes per a la construcció d’un estat del benestar al nostre país. El sindicat s’ha compromès amb l’impuls i la defensa dels sistemes de protecció social (sanitat, ensenyament, pensions i polítiques socials), de les polítiques redistributives i amb la defensa i aprofundiment dels drets de ciutadania social.

El sindicalisme confederal aspira a ser un instrument organitzat per reunir la pluralitat d’interessos de la classe treballadora. Ha actuat per fer front a les desigualtats socials durant una època, la de canvi de segle, en què els efectes del capitalisme globalitzat en combinació amb les polítiques doctrinàries ultraliberals han aprofundit a escala planetària en la “gran divergència”, la bretxa social oberta entre ciutadans rics i ciutadans pobres. Aquest “pensament únic”, avui, amenaça i retalla tot allò que s’ha construït en les últimes dècades. Avui ens ofereix únicament un model dual de societat i representa una solució autoritària de la democràcia representativa enfront d’una democràcia social avançada i participativa.

No es poden entendre molts aspectes de la història catalana recent sense tenir en compte la tenacitat i la constància que han tingut i tenen les dones i els homes de Comissions Obreres. No obstant això, els canvis contemporanis avui ens obliguen a fer balanç, a revisar la marxa, a reinventar o si es vol a refundar el sindicalisme. Hem de ser capaços de saber traduir als temps actuals, sense cap tipus de nostàlgies, els codis i les formes de lluita que han marcat la nostra història. El repte és construir col·lectivament una nova política i una nova representació del sindicat amb què enfortir i donar un impuls nou al seu caràcter reivindicatiu. La finalitat no és altra que oferir en l’immediat una sortida davant la crisi actual. Això requereix amples aliances amb les plataformes ciutadanes per fer front a les retallades socials. Són les treballadores i els treballadors els qui sobretot han de construir una proposta a la societat davant les enormes transformacions que estem vivint. Nosaltres ens hem de comprometre’ns amb els canvis necessaris que ens permetin continuar sent una expressió del coratge i la utopia quotidiana al centre del treball, el nostre espai central d’actuació. Perquè al llarg d’aquest mig segle, CCOO s’ha identificat amb les majories socials del nostre país. Estem orgullosos del patrimoni ètic que hem rebut del nostre passat, i per això tenim una enorme responsabilitat. Però també som conscients que avui la nostra major obligació és continuar contribuint a construir el present i el futur de la Catalunya social.

Àmbit I

El desafiament obrer a la dictadura: les lluites per les llibertats (1964-1976)

Text general

Les autoritats franquistes tingueren una responsabilitat directa en la misèria social i en l’endarreriment econòmic que les classes treballadores i populars van haver de viure al llarg dels primers 25 anys de dictadura. Enfront de la visió establerta pel franquisme, que va dividir la societat espanyola entre vencedors i vençuts, l’oposició política havia impulsat des d’anys enrere la cultura de la reconciliació. Aquest missatge va anar calant entre diferents sectors socials, en particular entre la joventut obrera i estudiantil, que, progressivament, s’anirien distanciant de la ideologia imperant.

Quan, el 1964, el Govern va commemorar els “xxv años de paz”, es va fer encara més evident la distància que separava la societat real d’una “societat oficial” franquista que començava a mostrar esquerdes. Durant la dècada dels anys seixanta, dins un context de marcats canvis econòmics i de transformacions socials, es manifesten noves actituds i formes de relacionar-se socialment. Això influirà en la mateixa redefinició de la classe treballadora com a subjecte col·lectiu, i estimularà noves formes d’oposició sindical i política. Comissions Obreres es converteix en el desafiament obrer a la dictadura. Des de llavors serà un dels principals protagonistes de les lluites per les llibertats al nostre país.

BLOC 1

Text AI.B1

Els nostres orígens: com neix una comissió obrera?

El 20 de novembre del 1964, al teatre annex de l’església de Sant Medir, al barri barceloní de Sants, es reuniren en una assemblea al voltant de 300 persones per discutir sobre els seus problemes laborals. La reunió no estava legalment autoritzada. Els assistents eren en la seva majoria homes; la presència de dones, assistentes socials i militants antifranquistes, no superava la desena. Una bona part dels presents eren militants d’organitzacions obreres clandestines: comunistes, socialistes, anarquistes i marxistes revolucionaris. Altres procedien d’organitzacions catòliques progressistes tolerades pel règim. I alguns no tenien cap vinculació política. Aleshores, decidiren crear la  Comissió Obrera Central de Barcelona per impulsar una organització estable de totes les comissions que anaren sorgint en diferents empreses de la ciutat.

La reunió de Sant Medir constitueix, per al nostre relat històric, l’acte fundacional del moviment de Comissions Obreres a Catalunya. Sant Medir, o la parròquia de Sant Miquel a Cornellà, o la de Las Arenas a Terrassa, i tants d’altres temples religiosos de les ciutats i els pobles catalans, foren espais francs on s’exerciren drets aleshores prohibits, com les llibertats d’opinió, de reunió i d’expressió. Com ho van ser, durant molt de temps, les assemblees obreres “als pins”, “al camp”, a la font de les Canyes de Terrassa, a la Fontsanta de Cornellà, a les Planes de Vallvidrera i a altres indrets a l’aire lliure.  A partir d’aquelles reunions, s’anirà construint un estil de protesta i unes formes de lluita per les llibertats i la democràcia social al nostre país. L’assemblea obrera, com a forma de participació i de representació dels treballadors i treballadores, constituirà un símbol de la lluita obrera i sindical.

BLOC 2

Entre el barri i la fàbrica

Text A1.B2

La classe treballadora es va anar reconfigurant a partir de dos espais: el barri i la fàbrica. L’allau immigratori, que va tenir un enorme impacte en la recomposició de classe treballadora catalana, va propiciar a les ciutats els fenòmens del “barraquisme” i dels infrahabitatges. Als nous poblaments de les perifèries urbanes –producte de l’especulació i del caos urbanístic–, els veïns forjaren les identitats dels seus barris a través de la conquesta de millores en les seves condicions de vida. I a les fàbriques pròpies d’una indústria fordista, en les quals es concentrava gran quantitat de mà d’obra, els treballadors i treballadores cercaren millors salaris i millors condicions laborals.

En aquests dos espais, el barri i la fàbrica, actuaren i es formaren alhora els activistes i les activistes de CCOO. Ambdós foren centrals en les seves relacions, que no acabaven ni començaven a l’entrada al centre de treball. Es van anar teixint vincles solidaris entre els treballadors i treballadores compromesos amb la construcció d’una nova forma de sindicalisme democràtic i altres moviments socials i polítics antifranquistes, i es van anar definint els nusos d’unes noves xarxes socials que connectaven el barri, la fàbrica, la parròquia, el centre social, la universitat i l’associacionisme cultural i veïnal.

BLOC 3

Text A1.B3

Constitució de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya i enduriment de la repressió política

CCOO va tenir un paper protagonista en l’impuls de les noves formes d’acció sociopolítica de l’antifranquisme. Aquestes es basaven en la reivindicació de les qüestions immediates de la classe treballadora a les empreses –salari, jornada, condicions de treball…–, però, al mateix temps, exigien l’amnistia i les llibertats polítiques –com els drets d’associació, vaga i sufragi–, així com drets socials                 –habitatge, ensenyament, educació i pensions. D’aquesta manera, la lluita de CCOO tenia una dimensió cívica, amb la qual s’identificaren sectors socials amplis, com els estudiants, els artistes i persones de diversos àmbits professionals.

El sindicat franquista va convocar noves eleccions sindicals el 1966. Aquestes representaren un estímul per a l’organització de la militància obrera i l’aprofitament de les possibilitats legals. Les candidatures democràtiques assoliren resultats excel·lents, i nous treballadors i treballadores s’incorporaren a aquell moviment social, al voltant del qual es configurà, la primavera del 1967, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC). Un projecte de sindicalisme de classe pel qual lluita social i lluita nacional havien d’anar juntes, per transformar i assolir la llibertat i la justícia en tots dos camps.

La capacitat mobilitzadora del moviment de les Comissions i el seu creixent arrelament social van obligar el règim a endurir la seva repressió. El Tribunal Suprem, el març del 1967, ho va declarar il·legal. Es van incrementar la repressió policial, la despossessió de càrrecs sindicals, els acomiadaments laborals de centenars de representants obrers i en alguns casos l’exili entre aquelles persones escollides pels seus companys i companyes en les últimes eleccions sindicals. Aquests contratemps van provocar un inicial replegament i una major debilitat del moviment. Es van produir debats interns sobre com afrontar la repressió, i la tàctica i l’estratègia adequades. Al costat de la CONC van aparèixer noves formes sindicals que apel·laven al nom de Comissions, en particular els anomenats Sectors i Plataformes Anticapitalistas. La tensió social i política va arribar al seu punt més alt amb la declaració d’un nou estat d’excepció, el gener del 1969. Malgrat totes les dificultats, la CONC va seguir sent la principal forma de coordinació del moviment sindical a Catalunya, i va mantenir la seva aposta per una àmplia política d’aliances amb la resta de les forces d’oposició.

BLOC 4

A1.B4

Una societat en transició: la conquesta de les llibertats (1970-1976)

Malgrat la duresa de la repressió, la conflictivitat laboral va mantenir un caràcter ascendent durant aquests anys, i CCOO es va implantar en un gran nombre d’empreses de tot Catalunya. La vocació d’oposició a la dictadura va portar el nou moviment obrer a participar en les plataformes unitàries de l’antifranquisme català, i l’expressió més acabada va ser l’Assemblea de Catalunya, creada al començament dels anys setanta.
El 1970 hi va haver grans manifestacions contra el Consell de Guerra de Burgos a joves militants d’ETA. La pressió popular va contribuir a aconseguir la commutació de la pena de mort que se’ls havia imposat. Les actuacions repressives de les forces policials es van agreujar en els anys següents. Van ser assassinats, entre d’altres, Antonio Ruiz Villalba, obrer de SEAT (octubre del 1971), i Manuel Fernández Márquez, treballador de la construcció de la Tèrmica del Besòs (abril del 1973). Tots dos crims van donar peu a àmplies protestes solidàries. El mateix va passar arran del Procés 1.001 contra membres de la coordinadora general de CCOO detinguts l’estiu del 1972 a Pozuelo de Alarcón (Madrid) i condemnats pel Tribunal d’Ordre Públic a duríssimes penes de presó. Els catalans Cipriano García Sánchez, José Luis López Bulla i Armando Varo González van aconseguir evitar la detenció i, fins a finals del 1975, la reorganització del conjunt de CCOO a escala estatal es va coordinar des de Catalunya.

Les últimes eleccions sindicals del franquisme, l’estiu del 1975, van veure un triomf aclaparador, en els nivells d’elecció directa de representants, de les candidatures unitàries i democràtiques (CUD) impulsades per Comissions Obreres. Les CUD contribuirien decisivament a la “ruptura sindical” amb el passat. Franco va morir el 20 de novembre del 1975, i sota la pressió popular el que semblava “ben lligat” va evolucionar cap a un sistema democràtic. Es pot afirmar que, si bé el dictador va morir al llit, la dictadura va morir al carrer. Comissions Obreres va contribuir de forma destacada a assolir aquest objectiu. A les portes de la transició a la democràcia, el sindicalisme apareixia com una força social plenament legitimada no només per a la defensa del treball, sinó també per la conquesta de les llibertats.

Àmbit II La construcció del sindicat: per la consolidació de la democràcia i la conquesta de l’estat del benestar (1977-2007)

Text general

La societat catalana i espanyola ha viscut durant la democràcia actual –la més prolongada en la història del nostre país– canvis en termes culturals i materials que configuren avui una manera de vida completament nova respecte a èpoques anteriors. Un fenomen que ha estat connectat a l’evolució mateixa de les societats occidentals. L’ecologia de la classe obrera i de les seves organitzacions als països occidentals, consolidada durant l’etapa anterior, s’ha alterat. El projecte progressista de democràcia parlamentària, socialment avançada, amb la qual construir l’estat del benestar tenia com a subjecte principal les classes treballadores. No obstant això, la reorientació estratègica del capitalisme tardà i les seves polítiques, el col·lapse del bloc soviètic a principis dels anys noranta, i la vertiginosa i continuada reestructuració-innovació dels aparells productius ens han situat en un escenari totalment diferent. Tot això ha tingut conseqüències negatives per a la democràcia i la igualtat social, amb efectes a escala planetària i en el context de l’accelerat i expansiu fenomen de la globalització. El sindicalisme de classe ha buscat nous instruments de defensa en un món del treball que ha travessat transformacions d’una enorme profunditat. La seva acció s’ha situat en els marcs locals per actuar, cada vegada més, a partir d’una visió global. Des de la seva personalitat pròpia, arrelada al teixit social, CCOO de Catalunya, juntament amb la resta del sindicalisme confederal, ha actuat com un dels més ferms subjectes polítics davant dels efectes, al nostre país, dels atacs propiciats per la contrarevolució neoliberal iniciada a partir dels anys vuitanta del passat segle xx.

Sindicalisme de nou tipus

BLOC 1

Text A2.B1

El sindicalisme de classe durant la transició política a la democràcia a Espanya va ser protagonista d’una doble ruptura. Una, de pròpiament sindical, amb un destacat protagonisme de Comissions Obreres, davant del sindicat oficial franquista, que va ser desmantellat definitivament amb la legalització de l’associacionisme sindical l’abril del 1977. I superposada a ella, una segona ruptura de caràcter polític respecte del passat, que es va concretar en la inclusió del paper dels sindicats en la Constitució del 1978. El sindicat conquistava així el seu reconeixement com a subjecte social i polític en defensa dels interessos econòmics i socials del conjunt de la classe treballadora, i per impulsar i tutelar tant els drets laborals com els drets socials.

Aquella etapa de democratització va estar acompanyada d’incerteses i tensions, de més improvisacions que programes o lideratges clarament definits i sota l’amenaça d’una intervenció militar que podia posar fi al procés polític obert. Van ser també anys en què el país va patir els efectes d’una profunda crisi econòmica de caràcter internacional. El sindicalisme que representava CCOO va actuar en aquesta fase amb el doble objectiu de conquerir i consolidar la democràcia, d’una banda, i de combatre els efectes provocats per una crisi econòmica sense comparació des de la gran depressió viscuda durant els anys trenta.

Les Comissions ja són legals! La unitat sindical no és possible

BLOC 2

AII.B2

El gener del 1977, en un context d’elevada tensió social i política, va tenir lloc a Barcelona una manifestació de protesta contra l’assassinat per un grup ultradretà de diversos advocats laboralistes al seu bufet del madrileny carrer d’Atocha. El crim va marcar un punt d’inflexió en la dinàmica política del país. Avui constitueix un referent en l’imaginari col·lectiu de la societat catalana i espanyola.

Al cap de poc temps, l’abril del 1977, l’últim Govern no democràtic de la monarquia, dirigit per Adolfo Suárez, legalitzava els sindicats i consagrava la divisió en aquest terreny amb el reconeixement públic d’una pluralitat d’opcions: CCOO i UGT com a principals centrals sindicals, al costat d’altres organitzacions com USO, CSUT, SU i CNT, i a Euskadi ELA-STV i LAB. La unitat, que CCOO havia defensat des de la seva creació i la voluntat de la qual va mantenir al llarg d’aquells anys, no es va aconseguir. El moviment sociopolític de Comissions Obreres va iniciar la seva transformació en un nou tipus de sindicat, mantenint els seus senyals d’identitat. Es va iniciar la construcció durant aquests anys d’una confederació sindical espanyola, en la qual es van involucrar de forma activa les Comissions Obreres de Catalunya.

Pressionar i negociar: dues tàctiques amb un únic objectiu

Les lluites i els conflictes obrers van aconseguir durant aquests anys obrir les taules de negociació, que fins llavors no existien. Els càrrecs representatius dels treballadors i treballadores, majoritàriament identificats amb CCOO, van aprofitar els marges de la legalitat franquista. Des del mateix Sindicat Vertical es van convocar manifestacions i vagues tant a les empreses com en els diferents sectors. Aquest va ser el cas del sector de la construcció, el 1976-1977. També d’aquesta manera es va forçar la signatura de convenis, com el provincial dels metal·lúrgics el 1977. La tàctica de pressionar i negociar tenia com a únic objectiu representar la defensa dels interessos de la classe treballadora i establir la legitimitat de l’exercici del conflicte social.

Unitat en la diversitat

L’aposta de CCOO per un sindicat de classe té l’objectiu de crear un instrument de la classe treballadora que sigui útil per millorar les seves condicions de vida i de treball. El significat d’aquesta aposta no és altre que contribuir a conformar una classe unida a partir de les diversitats del món del treball i de les experiències, cultures i interessos plurals que s’expressen en el si de la classe obrera. Una classe que mai va ser un fenomen donat, sinó que s’ha construït al llarg de dècades d’història com una identitat col·lectiva amb la qual s’han identificat les treballadores i els treballadors en la mesura que ha resolt part dels seus problemes.

 Treballadores, gènere i sindicalisme

Des del seus orígens i al llarg de la història contemporània, un dels atributs tradicionals del moviment obrer ha estat la masculinització de la seva cultura, de la seva pràctica organitzativa i dels seus lideratges. És a dir, la concepció d’aquell moviment com una realitat formada fonamentalment per homes i, per això, orientat cap a les reivindicacions dels varons, deixant sovint en un segon ordre les reivindicacions de les dones treballadores, que vivien una realitat material de discriminació de gènere específica en el món del treball. Aquestes qüestions van dificultar les relacions i la mateixa incorporació femenina al moviment sindical.

L’acció i el protagonisme de les dones en les reivindicacions laborals i polítiques al llarg de la dictadura franquista es van expressar de diferents maneres, en ocasions donant suport als seus familiars en la guerrilla, com a dones de presos, però també com a activistes que van organitzar i van reivindicar l’amnistia. Tot i això, a partir dels anys setanta l’impacte del feminisme i el relleu generacional van tenir conseqüències sobre la mateixa organització del sindicat, que es van materialitzar en l’impuls de les sindicalistes per crear les secretaries de la Dona a partir del 1978. CCOO de Catalunya va organitzar la primera Conferència d’Homes i Dones el 1991, fet que va representar un punt d’inflexió en la concepció cultural del sindicat i en la presència i representació de les dones en una tasca que ha de continuar fent-se dia a dia.

BLOC 3

AII.B3

CCOO, primera força sindical

El 5 d’abril del 1978, la Confederació Europea de Sindicats va convocar l’“eurovaga”, jornada d’acció sindical amb l’aturada d’una hora, com a mesura de protesta contra l’alt percentatge d’atur a Europa, el 5%. CCOO i UGT es van sumar a la protesta defensant la plena ocupació, la sortida de la crisi i les llibertats sindicals. El maig del 1978, les CCOO catalanes i espanyoles van poder fer finalment el seu primer congrés legal. S’aniria consolidant el procés organitzatiu propi del sindicat. La constitució de les federacions de ram i de les unions locals va estar acompanyada per l’obertura de nombrosos locals per atendre una afiliació massiva, i per la mateixa creació de les seccions sindicals a les grans empreses. Durant aquest període, CCOO va batallar contra la intenció del Govern d’Unió de Centre Democràtic de reconèixer un repertori molt limitat de drets als treballadors i treballadores. Finalment, en l’Estatut dels treballadors (1980) va quedar definit un model de doble representació sindical, comitè d’empresa i secció sindical, pel qual va apostar CCOO davant d’altres propostes.

En les primeres eleccions sindicals democràtiques, Comissions Obreres va obtenir una àmplia majoria de delegats i delegades, i va recollir els fruits de tota la feina dels anys anteriors, sovint en solitari. Es va iniciar llavors un període d’implantació en termes d’afiliació, de representativitat sindical i de capacitat de negociació. Des del 1978 fins avui, després de la celebració de nombrosos processos d’eleccions, en totes, la primera força sindical de Catalunya ha estat CCOO.

La democràcia amenaçada i la resposta de CCOO de Catalunya

BLOC 4

AII.B4

CCOO va reclamar el “sí” a la Constitució el 6 de desembre del 1978. El seu compromís amb l’autogovern de Catalunya el va portar a participar de ple en la manifestació per l’Estatut, el 22 d’abril del 1979. Així mateix, el sindicat va tenir un paper actiu en les successives manifestacions públiques contra els greus atemptats terroristes que van marcar el clima d’aquells anys.

Comissions Obreres de Catalunya va reaccionar quan la jove democràcia espanyola es va veure amenaçada per un intent de cop d’estat, el 23 de febrer del 1981. Al cinturó industrial i a les grans fàbriques de Barcelona, al complex petroquímic de Tarragona i a Lleida es van produir aturades de diversa durada en resposta a la crida de vaga general feta pel sindicat. No és certa l’afirmació que la societat va romandre completament estèril davant l’intent colpista.

Amb l’aprovació de la Llei orgànica de llibertat sindical, l’agost del 1985, que desenvolupava un dret fonamental recollit en la Constitució espanyola (article 28.1), es pot dir que va finalitzar la particular “transició sindical” al país.

La concertació com a part del diàleg social

BLOC 5

AII.B5

Durant la Transició espanyola, davant la crisi política i econòmica que es travessava, s’inauguren els acords generals amb els Pactes de la Moncloa (1977). Això no obstant, no tots els pactes de concertació social els subscriuran els mateixos actors. Per exemple, els de la Moncloa, els signaran els partits polítics. A aquests van seguir diferents acords entre Govern i patronal en què va participar UGT, però no CCOO, que només es va sumar als dos acordats després del 23-F, el 1981 i el 1983. Malgrat això, les centrals sindicals majoritàries van tendir a fer un balanç negatiu de la concertació social perquè les restriccions acceptades no es van traduir en prestacions socials per al conjunt d’assalariats. La ruptura de la concertació, entesa com a grans pactes centralitzats, es va produir entre el 1987 i el 1996. A partir de llavors i fins al 2008, l’evolució ha estat la d’una “concertació social fragmentada”, plena de pactes producte del diàleg social i també de conflictes i de convocatòries de vagues generals.

De manera simultània, s’obria un espai de concertació social autonòmica. En el cas de Catalunya es concretaria en diferents acords interprofessionals, en l’àmbit de la negociació col·lectiva i en l’impuls de la creació d’un marc català de relacions laborals. A partir del 2004, es va iniciar una nova etapa a través de l’Acord estratègic i els plans nacionals de reformes. Aquests es van veure truncats a partir de l’inici de la crisi i la posterior recessió econòmica que actualment vivim, en un context de reorientació de la política autonòmica des del 2010, marcada per les polítiques d’“austeritat” i per l’arribada de CiU al Govern català.

La lluita pel patrimoni sindical

BLOC 6

AII.B6

La reivindicació del patrimoni sindical va ser iniciada a finals dels anys setanta. Aquest va ser un procés llarg i dur, però va donar els seus fruits, gràcies a la capacitat de mobilització i de pressió de Comissions Obreres, amb l’ocupació de locals i la reclamació davant de l’Estat de la devolució del patrimoni sindical acumulat per l’Administració al llarg de la dictadura. Finalment, el 1989, CCOO de Catalunya va poder instal·lar la seva seu central a l’emblemàtic edifici de la Via Laietana de Barcelona que havia estat durant el franquisme la seu del Sindicat Vertical. De la mateixa manera, va anar ocupant els locals distribuïts en el conjunt del territori català, cedits en ús als sindicats per realitzar les seves activitats sindicals.

De les vagues generals a la unitat d’acció sindical: per la defensa del treball digne i la millora dels sistemes de protecció social

BLOC 7

AII.B7

El 20 de juny del 1985 es va convocar una vaga general contra la reducció de les pensions aprovada pel primer Govern socialista, arribat al poder l’octubre del 1982. Organitzada per Comissions Obreres i amb el suport de la Unió Sindical Obrera, va ser la primera vaga general contra un govern d’esquerres des de la República. Les relacions amb els successius governs socialistes van estar marcades per desacords i tensions. La vaga del 14 de desembre del 1988 es va convocar contra els “contractes escombraria” i va ser expressió del malestar de la ciutadania, que reclamava un “gir social”. El Govern va cedir. Va ser un pas decisiu cap a la consolidació de la unitat d’acció entre CCOO i UGT, amb el lema “Junts, podem”. El nou escenari va facilitar l’ingrés de CCOO a la Confederació Europea de Sindicats, el 14 de desembre del 1990.

Ja als anys noranta el Govern, en compliment del Tractat de Maastricht, va imposar un esforç fiscal sense precedents per entrar a l’euro, la moneda única. Les seves conseqüències van provocar una aturada general de mitja jornada, el 28 de maig del 1992, contra la reforma a la baixa del subsidi d’atur. L’últim Govern de Felipe González va legislar una “contrareforma laboral”,  l’anomenat  “decretazo”, respost pels sindicats amb una nova vaga de 24 hores, el 27 de gener del 1994. Després del triomf electoral del Partit Popular el 1996, es van agreujar les polítiques neoliberals de l’etapa anterior i, de nou, CCOO i UGT van convocar vaga el 20 de juny del 2002 contra la reforma del subsidi d’atur realitzada pel Govern de José María Aznar.

Àmbit III. El sindicalisme de les diversitats dins d’un món globalitzat (2008-2014)

La crisi financera que va esclatar el 2008 va conduir a la Gran Recessió de les economies occidentals. Sota els governs socialistes de Rodríguez Zapatero i davant els atacs continuats als drets dels treballadors i treballadores amb les successives reformes laborals, les retallades salarials i la congelació de les pensions, el sindicalisme confederal a Espanya va convocar la vaga general del 29 de setembre del 2010. Amb l’objectiu de fer front als ajustos econòmics duts a terme pel nou Govern del PP, presidit per Mariano Rajoy, els sindicats van tornar a convocar sengles vagues generals, el 29 de març del 2012 i el 14 de novembre del 2012. Aquesta última jornada va ser convocada juntament amb d’altres organitzacions sindicals de països del sud d’Europa: Portugal, Itàlia, Grècia, Xipre i Malta. Es va convertir, així, en la primera vaga internacional del segle XXI i en la primera vaga general europea.

Les últimes reformes laborals dels governs espanyols, amb el suport de les organitzacions patronals, van dirigides a desarticular la negociació col•lectiva, que és el cor de l’acció sindical i de l’organització del conflicte social. El seu objectiu últim és l’atac contra el mateix sindicalisme. En aquest terreny, com en altres de la política social i econòmica, el Govern de CiU a Catalunya està en sintonia amb les contrareformes del PSOE i el PP. No obstant això, en un món interdependent, les polítiques autonòmiques o estatals responen a impulsos i a fluxos que sobrepassen l’àmbit d’un país o una comunitat determinada. El desmuntatge del projecte de l’Europa social també és darrere de tot això. I en un cercle més gran, que ho abasta tot, se situa la rapacitat del capitalisme globalitzat construït al llarg de les últimes dècades.

La revolució neoliberal i conservadora va encunyar el lema “no hi ha alternativa”, que, fixat en termes ideològics, va tenir la seva traducció en la societat: bona part de la ciutadania a occident va ser persuadida que havia deixat de pertànyer a la classe treballadora i s’havia incorporat a la classe mitjana gràcies a l’“ascens social”. El treballador va ser substituït pel ciutadà-client, i es va estendre un nou credo en què l’èxit es mesurava en termes de diners. L’ecologia del món dels treballadors i treballadores, les formes de vida i els espais de relació, s’hauria anat alterant a partir d’aquests i altres ingredients d’un capitalisme expandit que va sembrar de dificultats l’acció dels sindicats, des de l’inici de la crisi de l’economia i del mateix estat del benestar. Alguns atributs d’aquest capitalisme de la globalització són el predomini de l’economia financera i especulativa davant de l’economia productiva; la desregulació de les condicions de treball, amb una extensió desmesurada de l’ocupació atípica (és a dir, aquella que no és a jornada completa ni és indefinida, per la qual cosa està mancada de drets); el debilitament del dret del treball i la irrupció del dret mercantil a la definició de la relació laboral (autònoms per assalariats, llibertat de treball com a oposició al dret del treball, entre d’altres zones grises de la nova normativa); la descentralització productiva i la subcontractació (empresari complex, centre de treball difús…), i, finalment i no menys important, les privatitzacions dels serveis públics.

Aquest conjunt de fenòmens que esmentem ha erosionat el poder dels treballadors i treballadores i n’ha diluït la identitat col•lectiva procedent de la condició assalariada, construïda al llarg de més d’un segle d’història. Els canvis econòmics, socials i ideològics han afectat profundament els sindicats en tot el món occidental. Però el sindicalisme s’ha mantingut com un dels principals actors contra les regressions socials i una democràcia cada vegada de menys qualitat, i afronta un procés de replantejament general de les seves estratègies i formes d’organització. CCOO va participar en el congrés fundador de la Confederació Sindical Internacional, la major i més representativa organització sindical internacional de la història. Perquè els espais internacionals de relació són fonamentals per aconseguir els canvis que es persegueixen.

Després de l’inici de la crisi econòmica i financera, combinada amb la crisi social i política, CCOO de Catalunya ha format part de la Plataforma Prou Retallades i de la resta de plataformes socials (sanitat, ensenyament, pensions, indústria…) contra les polítiques mal anomenades d’austeritat, impulsades durant els últims anys, en un procés que cal que reuneixi el conjunt d’actors socials implicats en la protesta ciutadana davant les polítiques regressives i d’ajust que han estat imposades des dels diferents àmbits de govern. Així mateix, en el context d’exigència d’una nova i necessària política territorial a Espanya, el sindicalisme de Comissions Obreres ha format part del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, amb l’orientació i l’objectiu de defensar un dret que per nosaltres no es pot escindir dels drets socials, tal com defensem amb el projecte col•lectiu d’una Catalunya social. Perquè les dimensions i l’àmbit en què es generen els problemes d’avui situen el sindicalisme de classe davant del repte de reconstruir les solidaritats i els vincles entre el conjunt de la classe treballadora, explorant nous repertoris de protesta i d’acció negociada en un món que no tornarà a ser el d’abans, però sí que seguirà necessitant les lluites d’aquells més desafavorits per les llibertats i per la igualtat.

Les senyes d’identitat de Comissions Obreres de Catalunya

La llibertat, la democràcia i la solidaritat són els principis bàsics que inspiren Comissions Obreres de Catalunya, un sindicat que, al llarg de la seva història, ha anat construint unes senyes d’identitat pròpies que passen per un sindicalisme de masses i reivindicatiu, de classe i nacional, confederal i sociopolític, unitari i democràtic, autònom i independent, internacionalista i global, un sindicalisme de les diversitats, forjat per les dones i els homes  de diferents llocs de procedència i  d’orientació sexual.

Sindicalisme de masses i reivindicatiu

La Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) neix amb la vocació de ser un sindicat de masses i reivindicatiu, en el qual pugui cabre el màxim nombre possible de treballadors i treballadores, amb l’objectiu d’incorporar-ne la gran majoria a la lluita per la seva pròpia emancipació, ja que considera que la conquesta de les reivindicacions socials i polítiques exigeix el protagonisme directe de les masses treballadores.

Sindicalisme de classe i nacional

Un dels principals eixos de les senyes d’identitat de CCOO es troba en la defensa dels interessos i els drets dels treballadors i treballadores, en la millora de les relacions humanes i laborals, en la seva representació, en la defensa i la promoció econòmica, social, laboral, professional i cultural, i en totes les activitats relacionades amb els drets i els interessos de la classe treballadora, que han de prevaler pel damunt dels interessos particulars de caràcter corporatiu. Cal destacar la gran aportació de la CONC per integrar tots els que viuen i treballen a Catalunya en un sol poble i en un sindicat nacional, entès com a representatiu de tota la classe obrera, amb la seva diversitat, i alhora reivindicatiu dels drets nacionals de Catalunya. Això suposa lluitar per aconseguir la completa igualtat de qui viu i treballa a Catalunya, refusar qualsevol tipus de discriminació per raons d’origen geogràfic o lingüístic i reafirmar la plena solidaritat d’interessos del poble de Catalunya amb els altres pobles de l’Estat espanyol. Dintre d’aquesta reivindicació nacional, destaca la tasca per garantir la normalització social del coneixement i l’ús de la llengua catalana com a dret de ciutadania i factor de cohesió social, fomentant l’ús del català al sindicat i al món del treball.

Sindicalisme confederal i sociopolític

CCOO manté la seva definició d’organització sociopolítica que té la voluntat de treballar per millorar tot allò que afecta els treballadors i treballadores des d’una perspectiva laboral i també social, i es referma en el paper fonamental i insubstituïble que el sindicat té en el desenvolupament de la societat democràtica i en la creació de les condicions per establir una societat socialista. Així doncs, el sindicat té com a objectius prioritaris la lluita contra tot tipus de discriminació i l’establiment d’una seguretat social pública, universal i participada, en benefici dels treballadors i treballadores; la plena ocupació permanent; el desenvolupament de l’economia segons criteris coincidents amb els interessos populars; la gratuïtat total de l’ensenyament; la formació professional; el progrés tècnic i científic compatible amb la defensa de la natura; la realització d’una política respectuosa i de defensa del medi ambient; l’extensió i la promoció culturals; la garantia de la igualtat davant la llei, i la defensa dels interessos de la classe treballadora.

Sindicalisme unitari i democràtic

Des dels seus orígens, CCOO ha pretès arribar a ser un sindicat unitari i democràtic. Per apropar-nos-hi s’han creat formes unitàries de representació dels treballadors i treballadores a partir de les assemblees i dels organismes democràticament escollits pel conjunt de la classe treballadora, i compatibles amb les centrals sindicals de classe. S’han dut a terme tot tipus d’iniciatives que afavoreixen la unitat d’acció de les centrals representatives i de classe de Catalunya i de la resta d’Espanya. Les assemblees d’afiliats i afiliades, el funcionament col·legiat de tots els òrgans de direcció, l’elecció de tots els càrrecs i la seva revocabilitat, la informació i la formació internes, l’aplicació i el compliment dels acords majoritaris i el respecte a les opinions minoritàries, són garantia que la participació del conjunt d’afiliats i afiliades i les orientacions i decisions s’efectuen en un pla d’igualtat que afavoreix i impulsa l’eficàcia sindical. El pluralisme i el funcionament democràtic de  CCOO de Catalunya estan garantits per la plena llibertat d’expressió individual i col·lectiva, pública i escrita, la defensa de les posicions internes en tot moment, el dret a manifestar les discrepàncies sobre les decisions adoptades i el respecte cap a les conviccions ideològiques, culturals i religioses. L’acceptació del principi unitari i democràtic de compliment dels acords majoritaris pressuposa així mateix el dret de les minories a ser tingudes sempre en compte.

Sindicalisme autònom i independent

Comissions Obreres considera que tots els problemes de la vida social que afecten els treballadors i treballadores són de la seva incumbència i assumeix, per tant, la responsabilitat de l’anàlisi i l’actuació amb plena independència de l’Administració central i l’autonòmica, dels poders econòmics i de qualsevol altre cos institucional i social. Consegüentment, respecta el dret de tots els seus afiliats i afiliades a pertànyer al partit polític o a l’associació social o religiosa que creguin convenient, sempre que amb això no involucrin la seva pertinença o responsabilitat en el sindicat.

Sindicalisme internacionalista i global

El fet de ser un sindicat de classe i sociopolític pressuposa el seu caràcter internacionalista i global, solidari amb les persones que lluiten per les llibertats sindicals i polítiques a qualsevol punt del món, contra l’explotació capitalista i tot tipus d’opressió, tant individual com col·lectiva, i amb els refugiats i refugiades procedents de països amb règims autoritaris i no democràtics. La CONC ha defensat i impulsat una posició solidària amb les persones nouvingudes; aquesta és una eina essencial d’ajut per a la cohesió social i per a la integració. CCOO de Catalunya es proposa reforçar les relacions unitàries amb tots els sindicats democràtics i representatius del món, a tots els nivells, i així potenciar les relacions en el marc de les empreses multinacionals amb centres de treball a Catalunya.  Finalment, vol impulsar la solidaritat activa, política i material amb els refugiats i refugiades procedents de països amb règims autoritaris i no democràtics. L’aposta ha estat i és fomentar les accions de cooperació sindical a tot el món per globalitzar els drets laborals.

Sindicat de les diversitats: d’homes i dones, de les diversitats d’origen i d’orientació sexual

El sindicat es compromet a defensar la igualtat d’oportunitats entre homes i dones, i treballa per eliminar qualsevol tipus de discriminació, directa o indirecta, per raó de gènere en l’àmbit laboral, amb l’objectiu d’aconseguir la igualtat real i efectiva de les dones i avançar cap a la paritat als òrgans de direcció. El sindicat, de la mateixa manera, es compromet a lluitar contra l’assetjament sexual i la violència de gènere, i a treballar per aconseguir la igualtat real entre homes i dones en la nostra societat. Comissions Obreres es compromet a lluitar pels drets dels treballadors i treballadores immigrants, independentment del seu lloc d’origen, i la seva plena igualtat en l’accés als drets laborals, socials i polítics, així com a assegurar la seva participació en l’activitat sindical i en les tasques de representació i direcció sindical en igualtat de condicions. També es compromet a promoure, a les empreses i en la societat, la cultura de la convivència en la diversitat personal i la igualtat de drets, i a lluitar decididament contra qualsevol manifestació, declaració o acció de continguts o motivacions de tipus xenòfob, racista o discriminatori per raons d’origen, nacionalitat, creença o cultura. Quant a la diversitat, el sindicat està compromès amb la lluita contra qualsevol tipus de discriminació, de la naturalesa que sigui, per raó d’orientació sexual en l’àmbit laboral.