Àmbit I

El desafiament obrer a la dictadura: les lluites per les llibertats (1964-1976)

Text general

Les autoritats franquistes tingueren una responsabilitat directa en la misèria social i en l’endarreriment econòmic que les classes treballadores i populars van haver de viure al llarg dels primers 25 anys de dictadura. Enfront de la visió establerta pel franquisme, que va dividir la societat espanyola entre vencedors i vençuts, l’oposició política havia impulsat des d’anys enrere la cultura de la reconciliació. Aquest missatge va anar calant entre diferents sectors socials, en particular entre la joventut obrera i estudiantil, que, progressivament, s’anirien distanciant de la ideologia imperant.

Quan, el 1964, el Govern va commemorar els “xxv años de paz”, es va fer encara més evident la distància que separava la societat real d’una “societat oficial” franquista que començava a mostrar esquerdes. Durant la dècada dels anys seixanta, dins un context de marcats canvis econòmics i de transformacions socials, es manifesten noves actituds i formes de relacionar-se socialment. Això influirà en la mateixa redefinició de la classe treballadora com a subjecte col·lectiu, i estimularà noves formes d’oposició sindical i política. Comissions Obreres es converteix en el desafiament obrer a la dictadura. Des de llavors serà un dels principals protagonistes de les lluites per les llibertats al nostre país.

BLOC 1

Text AI.B1

Els nostres orígens: com neix una comissió obrera?

El 20 de novembre del 1964, al teatre annex de l’església de Sant Medir, al barri barceloní de Sants, es reuniren en una assemblea al voltant de 300 persones per discutir sobre els seus problemes laborals. La reunió no estava legalment autoritzada. Els assistents eren en la seva majoria homes; la presència de dones, assistentes socials i militants antifranquistes, no superava la desena. Una bona part dels presents eren militants d’organitzacions obreres clandestines: comunistes, socialistes, anarquistes i marxistes revolucionaris. Altres procedien d’organitzacions catòliques progressistes tolerades pel règim. I alguns no tenien cap vinculació política. Aleshores, decidiren crear la  Comissió Obrera Central de Barcelona per impulsar una organització estable de totes les comissions que anaren sorgint en diferents empreses de la ciutat.

La reunió de Sant Medir constitueix, per al nostre relat històric, l’acte fundacional del moviment de Comissions Obreres a Catalunya. Sant Medir, o la parròquia de Sant Miquel a Cornellà, o la de Las Arenas a Terrassa, i tants d’altres temples religiosos de les ciutats i els pobles catalans, foren espais francs on s’exerciren drets aleshores prohibits, com les llibertats d’opinió, de reunió i d’expressió. Com ho van ser, durant molt de temps, les assemblees obreres “als pins”, “al camp”, a la font de les Canyes de Terrassa, a la Fontsanta de Cornellà, a les Planes de Vallvidrera i a altres indrets a l’aire lliure.  A partir d’aquelles reunions, s’anirà construint un estil de protesta i unes formes de lluita per les llibertats i la democràcia social al nostre país. L’assemblea obrera, com a forma de participació i de representació dels treballadors i treballadores, constituirà un símbol de la lluita obrera i sindical.

BLOC 2

Entre el barri i la fàbrica

Text A1.B2

La classe treballadora es va anar reconfigurant a partir de dos espais: el barri i la fàbrica. L’allau immigratori, que va tenir un enorme impacte en la recomposició de classe treballadora catalana, va propiciar a les ciutats els fenòmens del “barraquisme” i dels infrahabitatges. Als nous poblaments de les perifèries urbanes –producte de l’especulació i del caos urbanístic–, els veïns forjaren les identitats dels seus barris a través de la conquesta de millores en les seves condicions de vida. I a les fàbriques pròpies d’una indústria fordista, en les quals es concentrava gran quantitat de mà d’obra, els treballadors i treballadores cercaren millors salaris i millors condicions laborals.

En aquests dos espais, el barri i la fàbrica, actuaren i es formaren alhora els activistes i les activistes de CCOO. Ambdós foren centrals en les seves relacions, que no acabaven ni començaven a l’entrada al centre de treball. Es van anar teixint vincles solidaris entre els treballadors i treballadores compromesos amb la construcció d’una nova forma de sindicalisme democràtic i altres moviments socials i polítics antifranquistes, i es van anar definint els nusos d’unes noves xarxes socials que connectaven el barri, la fàbrica, la parròquia, el centre social, la universitat i l’associacionisme cultural i veïnal.

BLOC 3

Text A1.B3

Constitució de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya i enduriment de la repressió política

CCOO va tenir un paper protagonista en l’impuls de les noves formes d’acció sociopolítica de l’antifranquisme. Aquestes es basaven en la reivindicació de les qüestions immediates de la classe treballadora a les empreses –salari, jornada, condicions de treball…–, però, al mateix temps, exigien l’amnistia i les llibertats polítiques –com els drets d’associació, vaga i sufragi–, així com drets socials                 –habitatge, ensenyament, educació i pensions. D’aquesta manera, la lluita de CCOO tenia una dimensió cívica, amb la qual s’identificaren sectors socials amplis, com els estudiants, els artistes i persones de diversos àmbits professionals.

El sindicat franquista va convocar noves eleccions sindicals el 1966. Aquestes representaren un estímul per a l’organització de la militància obrera i l’aprofitament de les possibilitats legals. Les candidatures democràtiques assoliren resultats excel·lents, i nous treballadors i treballadores s’incorporaren a aquell moviment social, al voltant del qual es configurà, la primavera del 1967, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC). Un projecte de sindicalisme de classe pel qual lluita social i lluita nacional havien d’anar juntes, per transformar i assolir la llibertat i la justícia en tots dos camps.

La capacitat mobilitzadora del moviment de les Comissions i el seu creixent arrelament social van obligar el règim a endurir la seva repressió. El Tribunal Suprem, el març del 1967, ho va declarar il·legal. Es van incrementar la repressió policial, la despossessió de càrrecs sindicals, els acomiadaments laborals de centenars de representants obrers i en alguns casos l’exili entre aquelles persones escollides pels seus companys i companyes en les últimes eleccions sindicals. Aquests contratemps van provocar un inicial replegament i una major debilitat del moviment. Es van produir debats interns sobre com afrontar la repressió, i la tàctica i l’estratègia adequades. Al costat de la CONC van aparèixer noves formes sindicals que apel·laven al nom de Comissions, en particular els anomenats Sectors i Plataformes Anticapitalistas. La tensió social i política va arribar al seu punt més alt amb la declaració d’un nou estat d’excepció, el gener del 1969. Malgrat totes les dificultats, la CONC va seguir sent la principal forma de coordinació del moviment sindical a Catalunya, i va mantenir la seva aposta per una àmplia política d’aliances amb la resta de les forces d’oposició.

BLOC 4

A1.B4

Una societat en transició: la conquesta de les llibertats (1970-1976)

Malgrat la duresa de la repressió, la conflictivitat laboral va mantenir un caràcter ascendent durant aquests anys, i CCOO es va implantar en un gran nombre d’empreses de tot Catalunya. La vocació d’oposició a la dictadura va portar el nou moviment obrer a participar en les plataformes unitàries de l’antifranquisme català, i l’expressió més acabada va ser l’Assemblea de Catalunya, creada al començament dels anys setanta.
El 1970 hi va haver grans manifestacions contra el Consell de Guerra de Burgos a joves militants d’ETA. La pressió popular va contribuir a aconseguir la commutació de la pena de mort que se’ls havia imposat. Les actuacions repressives de les forces policials es van agreujar en els anys següents. Van ser assassinats, entre d’altres, Antonio Ruiz Villalba, obrer de SEAT (octubre del 1971), i Manuel Fernández Márquez, treballador de la construcció de la Tèrmica del Besòs (abril del 1973). Tots dos crims van donar peu a àmplies protestes solidàries. El mateix va passar arran del Procés 1.001 contra membres de la coordinadora general de CCOO detinguts l’estiu del 1972 a Pozuelo de Alarcón (Madrid) i condemnats pel Tribunal d’Ordre Públic a duríssimes penes de presó. Els catalans Cipriano García Sánchez, José Luis López Bulla i Armando Varo González van aconseguir evitar la detenció i, fins a finals del 1975, la reorganització del conjunt de CCOO a escala estatal es va coordinar des de Catalunya.

Les últimes eleccions sindicals del franquisme, l’estiu del 1975, van veure un triomf aclaparador, en els nivells d’elecció directa de representants, de les candidatures unitàries i democràtiques (CUD) impulsades per Comissions Obreres. Les CUD contribuirien decisivament a la “ruptura sindical” amb el passat. Franco va morir el 20 de novembre del 1975, i sota la pressió popular el que semblava “ben lligat” va evolucionar cap a un sistema democràtic. Es pot afirmar que, si bé el dictador va morir al llit, la dictadura va morir al carrer. Comissions Obreres va contribuir de forma destacada a assolir aquest objectiu. A les portes de la transició a la democràcia, el sindicalisme apareixia com una força social plenament legitimada no només per a la defensa del treball, sinó també per la conquesta de les llibertats.