Àmbit II La construcció del sindicat: per la consolidació de la democràcia i la conquesta de l’estat del benestar (1977-2007)

Text general

La societat catalana i espanyola ha viscut durant la democràcia actual –la més prolongada en la història del nostre país– canvis en termes culturals i materials que configuren avui una manera de vida completament nova respecte a èpoques anteriors. Un fenomen que ha estat connectat a l’evolució mateixa de les societats occidentals. L’ecologia de la classe obrera i de les seves organitzacions als països occidentals, consolidada durant l’etapa anterior, s’ha alterat. El projecte progressista de democràcia parlamentària, socialment avançada, amb la qual construir l’estat del benestar tenia com a subjecte principal les classes treballadores. No obstant això, la reorientació estratègica del capitalisme tardà i les seves polítiques, el col·lapse del bloc soviètic a principis dels anys noranta, i la vertiginosa i continuada reestructuració-innovació dels aparells productius ens han situat en un escenari totalment diferent. Tot això ha tingut conseqüències negatives per a la democràcia i la igualtat social, amb efectes a escala planetària i en el context de l’accelerat i expansiu fenomen de la globalització. El sindicalisme de classe ha buscat nous instruments de defensa en un món del treball que ha travessat transformacions d’una enorme profunditat. La seva acció s’ha situat en els marcs locals per actuar, cada vegada més, a partir d’una visió global. Des de la seva personalitat pròpia, arrelada al teixit social, CCOO de Catalunya, juntament amb la resta del sindicalisme confederal, ha actuat com un dels més ferms subjectes polítics davant dels efectes, al nostre país, dels atacs propiciats per la contrarevolució neoliberal iniciada a partir dels anys vuitanta del passat segle xx.

Sindicalisme de nou tipus

BLOC 1

Text A2.B1

El sindicalisme de classe durant la transició política a la democràcia a Espanya va ser protagonista d’una doble ruptura. Una, de pròpiament sindical, amb un destacat protagonisme de Comissions Obreres, davant del sindicat oficial franquista, que va ser desmantellat definitivament amb la legalització de l’associacionisme sindical l’abril del 1977. I superposada a ella, una segona ruptura de caràcter polític respecte del passat, que es va concretar en la inclusió del paper dels sindicats en la Constitució del 1978. El sindicat conquistava així el seu reconeixement com a subjecte social i polític en defensa dels interessos econòmics i socials del conjunt de la classe treballadora, i per impulsar i tutelar tant els drets laborals com els drets socials.

Aquella etapa de democratització va estar acompanyada d’incerteses i tensions, de més improvisacions que programes o lideratges clarament definits i sota l’amenaça d’una intervenció militar que podia posar fi al procés polític obert. Van ser també anys en què el país va patir els efectes d’una profunda crisi econòmica de caràcter internacional. El sindicalisme que representava CCOO va actuar en aquesta fase amb el doble objectiu de conquerir i consolidar la democràcia, d’una banda, i de combatre els efectes provocats per una crisi econòmica sense comparació des de la gran depressió viscuda durant els anys trenta.

Les Comissions ja són legals! La unitat sindical no és possible

BLOC 2

AII.B2

El gener del 1977, en un context d’elevada tensió social i política, va tenir lloc a Barcelona una manifestació de protesta contra l’assassinat per un grup ultradretà de diversos advocats laboralistes al seu bufet del madrileny carrer d’Atocha. El crim va marcar un punt d’inflexió en la dinàmica política del país. Avui constitueix un referent en l’imaginari col·lectiu de la societat catalana i espanyola.

Al cap de poc temps, l’abril del 1977, l’últim Govern no democràtic de la monarquia, dirigit per Adolfo Suárez, legalitzava els sindicats i consagrava la divisió en aquest terreny amb el reconeixement públic d’una pluralitat d’opcions: CCOO i UGT com a principals centrals sindicals, al costat d’altres organitzacions com USO, CSUT, SU i CNT, i a Euskadi ELA-STV i LAB. La unitat, que CCOO havia defensat des de la seva creació i la voluntat de la qual va mantenir al llarg d’aquells anys, no es va aconseguir. El moviment sociopolític de Comissions Obreres va iniciar la seva transformació en un nou tipus de sindicat, mantenint els seus senyals d’identitat. Es va iniciar la construcció durant aquests anys d’una confederació sindical espanyola, en la qual es van involucrar de forma activa les Comissions Obreres de Catalunya.

Pressionar i negociar: dues tàctiques amb un únic objectiu

Les lluites i els conflictes obrers van aconseguir durant aquests anys obrir les taules de negociació, que fins llavors no existien. Els càrrecs representatius dels treballadors i treballadores, majoritàriament identificats amb CCOO, van aprofitar els marges de la legalitat franquista. Des del mateix Sindicat Vertical es van convocar manifestacions i vagues tant a les empreses com en els diferents sectors. Aquest va ser el cas del sector de la construcció, el 1976-1977. També d’aquesta manera es va forçar la signatura de convenis, com el provincial dels metal·lúrgics el 1977. La tàctica de pressionar i negociar tenia com a únic objectiu representar la defensa dels interessos de la classe treballadora i establir la legitimitat de l’exercici del conflicte social.

Unitat en la diversitat

L’aposta de CCOO per un sindicat de classe té l’objectiu de crear un instrument de la classe treballadora que sigui útil per millorar les seves condicions de vida i de treball. El significat d’aquesta aposta no és altre que contribuir a conformar una classe unida a partir de les diversitats del món del treball i de les experiències, cultures i interessos plurals que s’expressen en el si de la classe obrera. Una classe que mai va ser un fenomen donat, sinó que s’ha construït al llarg de dècades d’història com una identitat col·lectiva amb la qual s’han identificat les treballadores i els treballadors en la mesura que ha resolt part dels seus problemes.

 Treballadores, gènere i sindicalisme

Des del seus orígens i al llarg de la història contemporània, un dels atributs tradicionals del moviment obrer ha estat la masculinització de la seva cultura, de la seva pràctica organitzativa i dels seus lideratges. És a dir, la concepció d’aquell moviment com una realitat formada fonamentalment per homes i, per això, orientat cap a les reivindicacions dels varons, deixant sovint en un segon ordre les reivindicacions de les dones treballadores, que vivien una realitat material de discriminació de gènere específica en el món del treball. Aquestes qüestions van dificultar les relacions i la mateixa incorporació femenina al moviment sindical.

L’acció i el protagonisme de les dones en les reivindicacions laborals i polítiques al llarg de la dictadura franquista es van expressar de diferents maneres, en ocasions donant suport als seus familiars en la guerrilla, com a dones de presos, però també com a activistes que van organitzar i van reivindicar l’amnistia. Tot i això, a partir dels anys setanta l’impacte del feminisme i el relleu generacional van tenir conseqüències sobre la mateixa organització del sindicat, que es van materialitzar en l’impuls de les sindicalistes per crear les secretaries de la Dona a partir del 1978. CCOO de Catalunya va organitzar la primera Conferència d’Homes i Dones el 1991, fet que va representar un punt d’inflexió en la concepció cultural del sindicat i en la presència i representació de les dones en una tasca que ha de continuar fent-se dia a dia.

BLOC 3

AII.B3

CCOO, primera força sindical

El 5 d’abril del 1978, la Confederació Europea de Sindicats va convocar l’“eurovaga”, jornada d’acció sindical amb l’aturada d’una hora, com a mesura de protesta contra l’alt percentatge d’atur a Europa, el 5%. CCOO i UGT es van sumar a la protesta defensant la plena ocupació, la sortida de la crisi i les llibertats sindicals. El maig del 1978, les CCOO catalanes i espanyoles van poder fer finalment el seu primer congrés legal. S’aniria consolidant el procés organitzatiu propi del sindicat. La constitució de les federacions de ram i de les unions locals va estar acompanyada per l’obertura de nombrosos locals per atendre una afiliació massiva, i per la mateixa creació de les seccions sindicals a les grans empreses. Durant aquest període, CCOO va batallar contra la intenció del Govern d’Unió de Centre Democràtic de reconèixer un repertori molt limitat de drets als treballadors i treballadores. Finalment, en l’Estatut dels treballadors (1980) va quedar definit un model de doble representació sindical, comitè d’empresa i secció sindical, pel qual va apostar CCOO davant d’altres propostes.

En les primeres eleccions sindicals democràtiques, Comissions Obreres va obtenir una àmplia majoria de delegats i delegades, i va recollir els fruits de tota la feina dels anys anteriors, sovint en solitari. Es va iniciar llavors un període d’implantació en termes d’afiliació, de representativitat sindical i de capacitat de negociació. Des del 1978 fins avui, després de la celebració de nombrosos processos d’eleccions, en totes, la primera força sindical de Catalunya ha estat CCOO.

La democràcia amenaçada i la resposta de CCOO de Catalunya

BLOC 4

AII.B4

CCOO va reclamar el “sí” a la Constitució el 6 de desembre del 1978. El seu compromís amb l’autogovern de Catalunya el va portar a participar de ple en la manifestació per l’Estatut, el 22 d’abril del 1979. Així mateix, el sindicat va tenir un paper actiu en les successives manifestacions públiques contra els greus atemptats terroristes que van marcar el clima d’aquells anys.

Comissions Obreres de Catalunya va reaccionar quan la jove democràcia espanyola es va veure amenaçada per un intent de cop d’estat, el 23 de febrer del 1981. Al cinturó industrial i a les grans fàbriques de Barcelona, al complex petroquímic de Tarragona i a Lleida es van produir aturades de diversa durada en resposta a la crida de vaga general feta pel sindicat. No és certa l’afirmació que la societat va romandre completament estèril davant l’intent colpista.

Amb l’aprovació de la Llei orgànica de llibertat sindical, l’agost del 1985, que desenvolupava un dret fonamental recollit en la Constitució espanyola (article 28.1), es pot dir que va finalitzar la particular “transició sindical” al país.

La concertació com a part del diàleg social

BLOC 5

AII.B5

Durant la Transició espanyola, davant la crisi política i econòmica que es travessava, s’inauguren els acords generals amb els Pactes de la Moncloa (1977). Això no obstant, no tots els pactes de concertació social els subscriuran els mateixos actors. Per exemple, els de la Moncloa, els signaran els partits polítics. A aquests van seguir diferents acords entre Govern i patronal en què va participar UGT, però no CCOO, que només es va sumar als dos acordats després del 23-F, el 1981 i el 1983. Malgrat això, les centrals sindicals majoritàries van tendir a fer un balanç negatiu de la concertació social perquè les restriccions acceptades no es van traduir en prestacions socials per al conjunt d’assalariats. La ruptura de la concertació, entesa com a grans pactes centralitzats, es va produir entre el 1987 i el 1996. A partir de llavors i fins al 2008, l’evolució ha estat la d’una “concertació social fragmentada”, plena de pactes producte del diàleg social i també de conflictes i de convocatòries de vagues generals.

De manera simultània, s’obria un espai de concertació social autonòmica. En el cas de Catalunya es concretaria en diferents acords interprofessionals, en l’àmbit de la negociació col·lectiva i en l’impuls de la creació d’un marc català de relacions laborals. A partir del 2004, es va iniciar una nova etapa a través de l’Acord estratègic i els plans nacionals de reformes. Aquests es van veure truncats a partir de l’inici de la crisi i la posterior recessió econòmica que actualment vivim, en un context de reorientació de la política autonòmica des del 2010, marcada per les polítiques d’“austeritat” i per l’arribada de CiU al Govern català.

La lluita pel patrimoni sindical

BLOC 6

AII.B6

La reivindicació del patrimoni sindical va ser iniciada a finals dels anys setanta. Aquest va ser un procés llarg i dur, però va donar els seus fruits, gràcies a la capacitat de mobilització i de pressió de Comissions Obreres, amb l’ocupació de locals i la reclamació davant de l’Estat de la devolució del patrimoni sindical acumulat per l’Administració al llarg de la dictadura. Finalment, el 1989, CCOO de Catalunya va poder instal·lar la seva seu central a l’emblemàtic edifici de la Via Laietana de Barcelona que havia estat durant el franquisme la seu del Sindicat Vertical. De la mateixa manera, va anar ocupant els locals distribuïts en el conjunt del territori català, cedits en ús als sindicats per realitzar les seves activitats sindicals.

De les vagues generals a la unitat d’acció sindical: per la defensa del treball digne i la millora dels sistemes de protecció social

BLOC 7

AII.B7

El 20 de juny del 1985 es va convocar una vaga general contra la reducció de les pensions aprovada pel primer Govern socialista, arribat al poder l’octubre del 1982. Organitzada per Comissions Obreres i amb el suport de la Unió Sindical Obrera, va ser la primera vaga general contra un govern d’esquerres des de la República. Les relacions amb els successius governs socialistes van estar marcades per desacords i tensions. La vaga del 14 de desembre del 1988 es va convocar contra els “contractes escombraria” i va ser expressió del malestar de la ciutadania, que reclamava un “gir social”. El Govern va cedir. Va ser un pas decisiu cap a la consolidació de la unitat d’acció entre CCOO i UGT, amb el lema “Junts, podem”. El nou escenari va facilitar l’ingrés de CCOO a la Confederació Europea de Sindicats, el 14 de desembre del 1990.

Ja als anys noranta el Govern, en compliment del Tractat de Maastricht, va imposar un esforç fiscal sense precedents per entrar a l’euro, la moneda única. Les seves conseqüències van provocar una aturada general de mitja jornada, el 28 de maig del 1992, contra la reforma a la baixa del subsidi d’atur. L’últim Govern de Felipe González va legislar una “contrareforma laboral”,  l’anomenat  “decretazo”, respost pels sindicats amb una nova vaga de 24 hores, el 27 de gener del 1994. Després del triomf electoral del Partit Popular el 1996, es van agreujar les polítiques neoliberals de l’etapa anterior i, de nou, CCOO i UGT van convocar vaga el 20 de juny del 2002 contra la reforma del subsidi d’atur realitzada pel Govern de José María Aznar.